Monjo ve de monachos que vol dir solitari i la seva residència és el monestir. Aquest estil de vida va tenir dues formes: la vida solitària o anacoretisme i la vida en comú o cenobitisme.
Els anacoretes es retiren del móm i sovint van a viure al desert i es fan eremites. Hi havia de molts tipus:
- dendrites que vivien en un arbre
- estilites que vivien damunt una columna
- reclusos qu es tanquen en una cel.la
- rumiants es dediquen a menjar l'herba del camp
- adamites deixen que la seva roba es desintegri
- estacionaris intentaven viure sempre drets, per dormir es lligaven a un arbre
- acemetes pregaven dia i nit
- boskoi caminaven a quatre grapes com els animals.
En altres casos va ser un aïament col.lectiu i va donar origen a diversos ordes religiosos que impulsats per Basili, bisbe de Cesarea (330-379), que va fer unes Regles on animava als monjos a estudiar i cuidar dels pobres.
A la Península Ibérica tenim moltes restes d'aquests primers eremitoris que normalment eren rupestres, és a dir, escavats a la pedra. En aquesta presentació recollim alguns exemples.
Com va començar la vida monàstica
Quan es van acabar les persecucions, que van fer tants màrtirs entre els primers cristians, van començar els monjos a portar una vida cristiana radical. Volien ser els "nous màrtirs" a través de la vida quotidiana.
Els primers monjos van començar a l'Egipte, al voltant de St. Antoni abat (251). Ben aviat es van estendre cap a Palestina, pel fet de ser la Terra de Jesús. Les primeres comunitats es van instal·lar a Gaza. Doroteu de Gaza és un home extraordinari, els seus llibres ens fan conéixer molt a fons les reaccions de la persona humana. També a Jerusalem i Betlem s'hi van fundar molts monestirs.
Els primers monjos van començar a l'Egipte, al voltant de St. Antoni abat (251). Ben aviat es van estendre cap a Palestina, pel fet de ser la Terra de Jesús. Les primeres comunitats es van instal·lar a Gaza. Doroteu de Gaza és un home extraordinari, els seus llibres ens fan conéixer molt a fons les reaccions de la persona humana. També a Jerusalem i Betlem s'hi van fundar molts monestirs.
De Palestina el monaquisme es va estendre cap a l'Assia Menor, on St. Basili va començar la vida "cenobítica", comunitària, a l'estil de com ho vivim ara. St Benet (sVI), va instaurar aquesta vida a Itàlia. Per això se'l considera el Pare dels monjos d'occident.
Els fills de St Benet van evangelitzar Europa als sVII i sVIII. Primer ho va fer St Agustí de Canterbury, i després St Bonifaci. La seva característica era expandir no sols la Bíblia, ensenyant a llegir als camperols, sinó la cultura i agricultura.
Els fills de St Benet van evangelitzar Europa als sVII i sVIII. Primer ho va fer St Agustí de Canterbury, i després St Bonifaci. La seva característica era expandir no sols la Bíblia, ensenyant a llegir als camperols, sinó la cultura i agricultura.
- Als sX i sXI, l'abadia de Cluny (molt a prop de Taizé), i a través de 5 abats que van ser "Sants", va tenir una gran influència en aquella societat mitjeval.
- Al sXIII St Bernat, abraçant la vida benedictina, la va transformar, accentuant el treball agrícola, enlloc de l'intel·lectual. Així va néixer l'Orde de Císter.
- Al sXV, a l'occident, es van aprovar altres regles, fora de la de St. Benet, i això donà peu a la formació de diferents ordes conventuals: Clarisses, Carmelites, etc.
Ja abans de St. Benet, St. Agustí (a l'Àfrica romana), St. Martí de Tours i St. Cesari d'Arles (a França), i St. Columbà i St. Patrici (a Irlanda) havien començat la vida monàstica a Europa. A la nostra península també hi trobem regles pels "Monachorum" al sIV. El concili de Saragossa (385) i el de Toledo (400) ja parlen de monaquisme. Sembla que a la Catalunya del 385 també ja hi ha arribat.
A CATALUNYA
1- Època visigòtica.
Al 514, quan St. Cesari d'Arles és nomenat vicari apostòlic, als països catalans tenim 4 germans monjos nomenats, també, bisbes: Justinià de València, Elpidi d' Osca, Just d'Urgell, i Nebridi d'Egara- Terrasa. I els monestirs d'Alaò, Gerri de la Sal, St. Sadurní de Tavèrnoles, i St. Cugat del Vallès, ja seguien Regles visigòtiques.
2- Època carolíngia.
Juntament amb el domini de Carlemany, entrà al nostre país la Regla de St. Benet que havia suplantat, a tot Europa, la de St. Columbà. La Regla benedictina va representar el seny, en contra de les extravagàncies de les Regles orientals, i els rigors de la irlandesa.
L'autoritat deixa de ser arbitrària, com en les regles visigòtiques, obrint-se al diàleg comunitari. De fet a nosaltres ens arriba la reforma de St. Benet d'Aniana (778), que, deixant el tarannà agrícola dels primers monjos benedictins, s'obre a la vida intel·lectual de les ciutats a través del treball dels "Scriptoria".
1- Època visigòtica.
Al 514, quan St. Cesari d'Arles és nomenat vicari apostòlic, als països catalans tenim 4 germans monjos nomenats, també, bisbes: Justinià de València, Elpidi d' Osca, Just d'Urgell, i Nebridi d'Egara- Terrasa. I els monestirs d'Alaò, Gerri de la Sal, St. Sadurní de Tavèrnoles, i St. Cugat del Vallès, ja seguien Regles visigòtiques.
2- Època carolíngia.
Juntament amb el domini de Carlemany, entrà al nostre país la Regla de St. Benet que havia suplantat, a tot Europa, la de St. Columbà. La Regla benedictina va representar el seny, en contra de les extravagàncies de les Regles orientals, i els rigors de la irlandesa.
L'autoritat deixa de ser arbitrària, com en les regles visigòtiques, obrint-se al diàleg comunitari. De fet a nosaltres ens arriba la reforma de St. Benet d'Aniana (778), que, deixant el tarannà agrícola dels primers monjos benedictins, s'obre a la vida intel·lectual de les ciutats a través del treball dels "Scriptoria".
3- Època comtal.
Aquest fou el segle d'or del benedictinisme a Catalunya (del 890 a finals del sXI). Cuixà és el pol d'atracció del Conflent, Ripoll i St. Joan de les Abadesses són el centre de la repoblació de tot Catalunya (de Ripoll en sortiran: Sta. Maria de Montserrat, St. Maria de Gualter i la transformació de St. Cugat). Al segles X-XI tenim St. Pere de Roda, St. Feliu de Guíxols, Sta. Maria de Serrateix, Sta. Cecília de Montserrat, St. Benet de Bages, St Pau del Camp, St. Pere de les Puel·les, St Daniel de Girona.... etc. etc. Més de 50 abadies i prop d'una 70ena. de priorats.
Per això sembla que no és equivocat parlar dels monestirs com de les nostres ARRELS.
Els monestirs van tenir un paper clau en la consolidació i l'estructuració del territori, i van aportar organització on els senyors laics rarament podien arribar. La majoria de fundacions es van fer sota el patrocini comtal, que atorgava terres i protecció als monestirs. Les possessions dels monestirs comprenien tant el lloc on s'edificava el monestir com uns dominis al voltant que en garantissin la supervivència. Al segle XII es van fundar més de 150 monestirs i en aquest mapa veiem els seus recursos.Aquest fou el segle d'or del benedictinisme a Catalunya (del 890 a finals del sXI). Cuixà és el pol d'atracció del Conflent, Ripoll i St. Joan de les Abadesses són el centre de la repoblació de tot Catalunya (de Ripoll en sortiran: Sta. Maria de Montserrat, St. Maria de Gualter i la transformació de St. Cugat). Al segles X-XI tenim St. Pere de Roda, St. Feliu de Guíxols, Sta. Maria de Serrateix, Sta. Cecília de Montserrat, St. Benet de Bages, St Pau del Camp, St. Pere de les Puel·les, St Daniel de Girona.... etc. etc. Més de 50 abadies i prop d'una 70ena. de priorats.
Per això sembla que no és equivocat parlar dels monestirs com de les nostres ARRELS.
A partir del segle XII, amb el “segon romànic”, l’arquitectura va arribar a la seva plenitud. La catedral de la Seu d’Urgell, els monestirs de Sant Pere de Galligants, Sant Esteve d’en Bas, Sant Pere de Besalú i Sant Joan de les Abadesses constitueixen clars exponents d’aquesta etapa.
Segons el llibre Historiae del monjo Raul Glaber en la tercera decada del segle XI: ''Es podria dir que el món tremolava per despollar-se de la seva vetustat i es vestia arreu amb un blac mantell d'esglesies. Llavors gairebé totes les esglesies de les seus episcopals, les dels monestirs consagrats a tota mena de sants i fins i tot les petites capelles foren reconstruides pels fidels amb major bellesa.''(III,4).
Les esglésies i catedrals són llocs públics a més de llocs pel culte: refugi durant les guerres, lloc de reunió, tambe lloc de representacion teatrals que posen en escena l'Antic i el Nou testament.
