Una obra d'art romànic per preparar el Nadal.. El frontal d'Avià Fes el trencaclosques i coneixeràs aquesta obra Títol: frontal de Sta. Maria d'Avià Autor: desconegut Cronologia: segle XIII Estil: romànic Tècnica: tremp d'ou, amb colradures i estocats Localització actual: Museu Nacional d'Art de Catalunya
Les peregrinacions als llocs sants van ser un veritable fenomen popular durant l'edat mitjana. Com a conseqüència d'elles, es van crear al llarg de totes les rutes les anomenades "Esglésies de Peregrinació", destinades a donar aixopluc i protecció als pelegrins i així mateix a protegir i retre culte a les moltes relíquies que eren objecte del fervor religiós.
Els Principals llocs de peregrinació van ser Roma, Jerusalem i especialment Santiago de Compostel·la al nord d'Espanya.
El pelegrinatge era un mitjà per aconseguir el perdó dels pecats o per complir una penitència imposada després de cometre un pecat greu.Hi havia petites pelegrinatges locals i regionals en les quals els creients es desplaçaven a llocs propers, com esglésies i monestirs o llocs que havien estat visitats per algun sant.. Les pelegrinacions van ser una manera de transmetre la cultura i de avivar l'economia.El seguent texte de les Partidas de Alfons X explica els diferents tipus de peregrinacions a l'edat mitjana:«Romero quiere decir hombre que se aporta de su tierra y va a Roma a visitar los santos lugares en que yacen los cuerpos de san Pedro y san Pablo, y de los otros santos que allí hallaron martirio por nuestro señor Jesucristo. Peregrino quiere decir hombre extranjero que va a visitar el sepulcro de Jerusalén y los otros santos lugares en los que nuestro señor Jesucristo nació, vivió y tomó muerte y pasión por los pecadores; o también que anda en peregrinaje a Santiago r. . .1 Los motivos por los que viajan estos peregrinos y romeros son tres. El primer motivo es hacerlo por propia voluntad y sin obligación alguna. El segundo motivo de la peregrinación puede ser un voto o una promesa hecha a Dios. Y el tercero es por penitencio, para limpiar los pecados cometidos.»
A Roma conduïa una de les tres principals vies de peregrinació medieval.
Els que hi anaven es deien romers.
L'objectiu últim dels romers era aconseguir la basílica de Sant Pere i la
visita als sepulcres de Sant Pere i Sant Pau. Si això fos poc, Roma tenia
nombroses esglésies plenes de relíquies de sants i màrtirs de l'antiguitat.
La principal ruta d'accés a Roma va ser la Via Francígena que arrencava
des de Canterbury i travessava de nord-oest a sud-est França i Suïssa,
per penetrar a Itàlia pels Alps.
S'inicia a partir de la visita del arquebisbe de Canterbury, Sigeric
el Seriós a finals del segle X(990) i els seus escrits amb la
descripció de les 79 etapes. El moment mes important d'aquestes
pelegrinacions fou el 1300 quan el papa Bonifaci VIII va concedir la
Martí, que prové del nom Martinus en honor a Mart, el déu de la guerra, va néixer a començaments del segle IV a la regió de Pannònia, que avui ocupen en part Romania i en part Hongria, en el límit nord de l'aleshores Imperi Romà. Fill d'un soldat romà, va passar la seva joventut a la ciutat italiana de Pàvia, on el seu pare s'havia retirat i on es posà en contacte amb els cristians i amb l'exèrcit. La seva vida com a soldat és plena de batalles .
Conta la versió catalana de la llegenda que un dia gèlid de novembre, i anant a lluitar, es va trobar amb un captaire tremolant de fred i mig mort de gana. Martí va voler socórrer el vagabund i, en nom de Jesucrist, va donar-li la meitat dels queviures que duia i una part de la seva capa, que va tallar amb la seva espasa i que el captaire va utilitzar per abrigar-se. La història explica que tot just pronunciar el nom de Jesucrist, el cel es va obrir, el Sol va brillar esplendorós i es va formar un gran Arc de Sant Martí que va fondre la neu i enretirar el fred, ajudant d'aquesta manera al vagabund. Per aquest motiu hom coneix l'interludi de bonança que cada any té lloc a mitjans de novembre amb el nom d'Estiuet de Sant Martí. També a partir d'aquesta llegenda el sant és representat com a prototip de cavaller medieval, un guerrer que, damunt un cavall blanc i una espasa a la mà, dóna un tros de la seva capa a un captaire.
La biografia explica que Martí es va retirar de la vida militar i va ser nomenat, per veu popular, bisbe de la ciutat de Tours, al nord de Poitiers, raó per la qual també se'l coneix amb el nom de sant Martí de Tours. Va morir el 8 de novembre de l'any 397 a Candes, però el seu cadàver no va arribar a Tours fins el dia l'11, que és el que ha quedat com a data de celebració de la seva festa.
Martí fou el primer sant nomenat sense haver estat màrtir i el seu culte s'extengué ràpidament . Sant Martí ha estat considerat el patró de l'orde de cavalleria, abans que sant Jordi i sant Jaume, i ha estat tingut per protector dels que tractaven amb cavalls, mules i altre bestiar de ferradura i de peu rodó, així com dels forjadors i manyans.
El Monestir de la Transfiguració o Monestir de Santa Caterina està situat a la boca de una gorja de difícil accés al peu del Mont Sinaí, a Egipte. Està construït on la tradició suposa que Moisès va veure la "bardissa que cremava sense consumir-se". Es tracta d'un dels monestirs més antics, que continuen habitats. El monestir té gran importància degut a la seva antiga i valuosa biblioteca que guarda la segona coŀlecció més extensa de còdexs i manuscrits grecs i cristiano-orientals del món, només superada en nombre d'exemplars per la Biblioteca Vaticana i també d'icones.
La mare de l'emperador Constantí I el Gran, Santa Helena, ordenà construir una capella en el lloc on segons la tradició Moisès parlà amb Déu a l'episodi bíblic de la "bardissa ardent". Posteriorment, l'emperador Justinià I manà construir un monestir al costat de la capella. El monestir fou construït entre els anys 527 i 565.
Malgrat que el seu veritable nom és Monestir de la Transfiguració, és conegut també com a Monestir de Santa Caterina, rebent aquest nom de Santa Caterina d'Alexandria, una màrtir cristiana que fou sentenciada a morir en la roda de tortura. La tradició ens ha transmès que la roda es trencà i que finalment fou decapitada. El seu cos fou traslladat pels àngels al Mont Sinaí i els monjos del monestir van trobar les seves restes als voltants de l'any 800, en una cova de la muntanya, moment a partir del qual el monestir custodià les seves relíquies i esdevingué un important centre de peregrinació.
Segons un document del monestir, suposadament escrit pel mateix Mahoma, el profeta donà la seva protecció al monestir després d' haver-li concedit refugi als seus enemics. Gràcies a aquest document i a que es construí una mesquita fatimita a l'interior dels seus murs, el monestir perdurà a la dominació musulmana de la regió. La mesquita està tancada i mai ha estat usada ja que, per error, no està orientada cap a La Meca.
El seu origen es troba a primeries del segle VII, quan el papa Bonifaci IV, en comptes de fer enderrocar el Panteó de Roma (pan theon, o sigui el temple pagà de tots els déus), el purificà i consagrà en honor de la Verge i de tots els màrtirs i disposà que cada any fos celebrada una festa en la diada de la seva dedicació. Més tard la festa s'estengué a tots els sants i Gregori IV (Papa de l'Església Catòlica del 827 al 844). en fixà la celebració al primer de novembre. Al final del segle X li fou agregada, l'endemà, la commemoració dels fidels difunts. Video que explica el Panteó
Un dels costums més característic de Tots Sants és la castanyada. "La castanya és un dels productes per excel·lència de la tardor". Aquestes es feien preferentment torrades, cosa que permetia escalfar-se i ajudar a passar els primers freds. Per recordar els difunts "la gent feia vetlles i les castanyes els ajudaven a passar les nits de rosari". Explicar l'origen dels panellets és més complicat. Tot i així, en aquest cas sembla que podrien tenir l'origen en els pans que s'oferien a les tombes dels morts. Una tradició que, al nostre territori, va desaparèixer a final de l'edat mitjana. Ara, aquest pa no es posa a la tomba i passa a ser un ritual, per això ja no ha de ser de farina i pot ser dolç.
Ei! Què passa amb els moniatos??
Aquesta planta es va originar a la selva del Perú, a Centreamèrica i a Mèxic. Els conqueridors espanyols la van conèixer al Carib abans que la patata (pròpia de climes més freds i muntanyencs). El nom de batata indígena va originar després el de la patata per similitud de la part comestible. En aquesta diada es consumeixen cuits al forn.
El cristianisme es va difondre lentament entre les zones territorials de l'Imperi. Durant quatre segles es va anar escampant fins a arribar a ser religió d'Estat amb l'Edicte de Milà.
El cristianisme va triomfar, però canviant fins al punt de fer-se desconegut. Els primers cristians en reconèixer a Jesús com al Messies esperen d'ell l'alliberament d'Israel, però Jesús és detingut com a agitador polític: tant ell com els seus seguidors van ser considerats pels romans i pels jueus com a resistents d'Israel .
Els apòstols, dins de la primera comunitat de Jerusalem, pensaven que el Messies havia d'aparèixer de dues formes: una sacrificada i una altra forma gloriosa, un Jesús jutge dels vius i dels morts. És l'anomenada doctrina de la doble Parusia . Sota aquesta premissa, els apòstols esperaven l'arribada del Messies i, mentre no es donava, calia una organització: l'Església.
Sense la persecució d'aquesta petita secta per part dels romans i impulsada pels jueus, el cristianisme no hagués pogut estendre's per arreu, a partir d'Antioquia (primer lloc on sorgeix el terme "cristians").
Serà amb Sant Pau amb qui es crearà l'anomenat heleno-cristianisme i l'expansió d'aquest a través de l'Església. La formació d'esglésies diverses connectades entre sí va permetre la unificació del pensament cristià i va evitar, així, la disgregació i a partir d'aleshores la història del cristianisme serà la història de l'Església.
Es diu de Anatolia, "Segona Terra Santa", per ser la continuació i complement de Jerusalem en significat religiós, existint molts motius per a creure-ho així, alguns dels més importants són:
* A la part de l'Apocalipsi de la Bíblia s'anomenen set esglésies les quals es troben al voltant d'Izmir: Efès, Esmirna, Pèrgam, Sardes, Philadelphia, Laodikia i Ciatira.
*Sant Pau va néixer a Anatòlia a la ciutat de Tarsos.
* Dels tres viatges de missions que va realitzar, la major part del recorregut va ser per les terres d'Anatòlia.
* La paraula cristià va ser utilitzada per primera vegada a les terres d'Anatòlia (Antakya).
* La majoria de les cartes escrites per Sant Pau als pobles estaven dirigides a la gent d'Anatòlia.
* La Casa de la Verge María també es troba a Anatòlia (Éfes). Que es consideri Anatolia tan important en sentit religiós es deu a molts fets històrics, com per exemple:
En ser una península es considera important enllaç entre la història d'Europa i Àsia.
Amb la divisió de l'Imperi Romà el cristianisme de Constantino s'accepta com religió, sent estesa des d'Anatòlia. Hi ha molts sants, a més dels Apòstols Joan, Pere i Pau, nascuts aAnatolia, com Crisòstom (Istanbul), Policarp (Izmir), Basil (Capadòcia), Elías (Antakya), Nicolau (Antalya), els quals van dedicar la seva vida a estendre la religió cristiana per tota la regió.
No cal oblidar el gran creixement del cristianisme al segle IV a la regió de Capadòcia, podent-se apreciar el desenvolupament de la història de l'Església Cristiana en les primeres esglésies que van ser construïdes en aquesta zona de la regió d'Anatòlia.
Sant Pau va realitzar un total de 4 viatges, tres missioners i un en captivitat de Jerusalem a Roma on va ser acusat i decapitat. La major part de les terres visitades per Sant Pau durant els seus pelegrinatges es troben a Anatòlia. Les raons que van motivar a Sant Pau a realitzar aquests viatges va ser la de convertir a la gent al cristianisme i la predicació de la seva religió. En aquests viatges hi ha tres llocs importants a destacar:
- Yalvac (Antioquia de Psidia), lloc on va deixar de convertir als seguidors de la religió jueva per dedicar-se a convertir a la gent idòlatra d'Anatòlia.
- Éfes, lloc on Sant Pau va residir més temps (2 anys), va ser aquí on va trobar més resistència per part dels idòlatres sent expulsat de la ciutat.
- Milet, aquí és on Sant Pau pronuncia el seu discurs de comiat als éfesos.
No cal oblidar que a més dels seus viatges Sant Pau enviava cartes a les diferents comunitats cristianes d'Anatòlia, podem ressenyar en importància les cartes als gálatas i als éfesos. Per totes aquestes raons es considera de molta importància, sobretot per a grups religiosos, la visita als llocs que va recórrer en els seus pelegrinatges. No podem oblidar que el total de Qm. recorreguts a Turquia per Sant Pau va arribar a ser de 1.500 Kms.
En aquest album comentem llocs actuals relacionats amb Pau
Als segles I-III augmenta el nombre de cristians pero al poble els acusa de:
Ser ateus, perque no participen en la religió oficial
Practiquen l'incest perque es diuen germans i germanes i es reuneixen en banquets a la nit.
Son antropofags, el cos i la sang que beuen es d'un nen.
La gent savia i els politics els acusen de:
Ser pobres ignorants.
No ser bon ciutadá
Creure coses que s'oposen a la rao.
La resposta del cristians es coneix, apologetica. Entre les obres més importants trobem la de Tertulià que pots conèixer a l'enllaç.
Un fenòmen d'aquesta època són les persecucions i l'aparició dels màrtirs.
LES PRIMERES PERSECUCIONS ROMANES
Es perseguia als cristians en tant que persones particulars i van tenir un caràcter local.
La primera va tenir lloc cap l’any 64 per part de l’emperador Neró fins el seu suicidi quatre anys després. En aquesta persecució van morir sant Pere i sant Pau. Tot va començar quan es va acusar els cristians de l’incendi de la ciutat de Roma.
L’any 95 s’inicià la persecució de Domicià fins l’any següent.
L’any107 Trajà va perseguir durament als cristians a Roma i molts acabaren a l’amfiteatre.
El 167 Marc Aureli va iniciar una altra persecució que durà tres anys. Aquesta darrera estava influïda per la Carta de l’emperador Trajà del 111 on deia que:
- l’autoritat no ha d’anar a cercar els cristians ni acceptar anònims.
- Si havia una denúncia formal calia actuar i condemnar el cristià pel fet de ser-ho.
LES GRANS PERSECUCIONS
Van tenir lloc en el segle III especialment en la segona meitat quan el cristianisme ja s’havia estès. Són persecucions contra les comunitats cristianes i l’Església en tant que organització i arriben a ser sistemàtiques i cruels que s’iniciaven amb un edicte o llei obligant a fer sacrificis i ofrenes als déus i perseguint els que no
ho fessin.
Començaren el 202 amb Septimi Sever i Maximí el 236 també va fer una persecució degut uns terratrèmols importants.
L’any 250 l’emperador Deci va fer una persecució general que durà un any. Va ser la més sistemàtica per que cercà els líders de les comunitats cristianes: bisbes i clergat.
El 257 l’emperador Valerià va decretar una persecució.
El 303 la persecució general de Dioclecià va ser molt dura, sobre tot per l’església d’Orient
Les ACTES DELS MÀRTIRS són la transcripcio dels procesos verbals redactas per les autoritats romanes i conservats als arxius oficials. Tenim exemples en aquests enllaços:
Les catacumbes són subterranis excavats en el sòl per a organitzar en ells els enterraments dels morts dels primers cristians en la Roma del segle II. Es va començar a nomenar amb aquest nom a la cripta del cementiri de Sant Calixte; es va nomenar ad catacumbes.
Aquests subterranis van ser lloc de culte, a més d’enterrament i en època de persecucions, lloc de protecció i amagatall, ja que estaven protegits per una llei que prohibia l'entrada als perseguidors. Era com un dret d'asil, doncs el dret romà tenia per sagrada i inviolable qualsevol sepultura, amb independència del credo religiós del mort. Se suposa que les catacumbes com a enterrament van ser construïdes abans de la mort de Sant Pere.
En general l'espai consta de diversos nuclis, disposats en pisos, gairebé sempre excavats en diferents èpoques. Cada pis tenia la seva entrada pròpia fins que amb el temps es van anar comunicant fins a quedar reunits.
En les catacumbes podem distingir diverses parts:
un traçat laberíntic de galeries denominatcriptes, les quals de vegades s'eixamplen
una espècie de càmeres poligonals anomenades cubiculums, on s'enterraven els morts per martiri. És freqüent que aquests cubiculums estiguin decorats amb pintura mural al fresc.
Les fosses d’enterrament excavades en les parets de les catacumbes podien ser de dos tipus: rectangulars, denominades loculi o semicirculars, nomenades arcosolio.
Al principi les parets no tenien cap tipus de ornamentació, només van prendre com a pràctica el fixar en els murs monedes i camafeus i d'aquesta manera assenyalar la data. Només més tard i durant els períodes de calma que no hi havia persecucions, es van anar omplint les parets de pintures.
La decoració es concentra en els cubiculums i la tècnica utilitzada és la pintura al fresc, que mostra una execució molt rudimentària. La seva iconografia va evolucionar al llarg del temps. Al principi eren temes del món animal o vegetal amb significat místic:
el colom (l'ànima),
el gall dindi reial (l'eternitat),
la vinya o l'espiga.
el peix, paraula que en grec, ikhthys, conté les inicials del Salvador: Iexus Khristos Theu Yos Soter (Jesús Crist, Fill de Déu, Salvador)
Més tard, en el segle III, sorgeixen temes tant de l'Antic com de el Nou Testament. Entre aquests últims es troba la imatge de Jesucrist o de la Verge i es prenen models del món clàssic greco-romà. I així Jesucrist és representat com a Bon Pastor (basant-se en el Moscófor grec), o bé com a Mestre a l'estil dels filòsofs greco-romans ,la Verge és representada com a mare, amb el Nen assegut en la seva faldilla.
El pelegrinatge era un mitjà per aconseguir el perdó dels pecats o per complir una penitència imposada després de cometre un pecat greu.Hi havia petites pelegrinatges locals i regionals en les quals els creients es desplaçaven a llocs propers, com esglésies i monestirs o llocs que havien estat visitats per algun sant.. Les pelegrinacions van ser una manera de transmetre la cultura i de avivar l'economia.El seguent texte de les Partidas de Alfons X explica els diferents tipus de peregrinacions a l'edat mitjana: «Romero quiere decir hombre que se aporta de su tierra y va a Roma a visitar los santos lugares en que yacen los cuerpos de san Pedro y san Pablo, y de los otros santos que allí hallaron martirio por nuestro señor Jesucristo. Peregrino quiere decir hombre extranjero que va a visitar el sepulcro de Jerusalén y los otros santos lugares en los que nuestro señor Jesucristo nació, vivió y tomó muerte y pasión por los pecadores; o también que anda en peregrinaje a Santiago r. . .1 Los motivos por los que viajan estos peregrinos y romeros son tres. El primer motivo es hacerlo por propia voluntad y sin obligación alguna. El segundo motivo de la peregrinación puede ser un voto o una promesa hecha a Dios. Y el tercero es por penitencio, para limpiar los pecados cometidos.»
